COSMOGRAMA

2016

“I en aquest instant, amb la porta de l’armari oberta de bat a bat, amb aquesta foscor que penjava davant dels seus ulls com un sudari de vellut i l’incitava a acariciar-lo amb mà tremolosa, amb la foscor com una pantera negra que respirava davant seu, que la mirava amb ulls apagats, van sorgir els dos records. L’espai i la caiguda. L’espai i la clausura.”

Ray Bradbury, Cròniques Marcianes

Des del naixement de la fotografia, la nostra relació amb la creació d’imatges s’ha anat transformant a mesura que els avenços tecnològics popularitzaven les tècniques de captació. Les càmeres s’han tornat cada cop més fàcils d’utilitzar i més transportables i els materials fotosensibles més eficaços i menys costosos. Amb l’arribada de l’era digital, la fotografia s’ha convertit en un acte compulsiu que ha trobat en internet el mitjà per a propagar-se i distribuir-se infinitament. Internet s’ha convertit en una base de dades que cartografia el món, produint un mapa de la realitat que sobrepassa la seva pròpia escala.

Immersos en aquesta nova cultura visual, ja no mirem el nostre entorn amb els ulls nus, sinó a través d’una pantalla digital que ens fa veure més i millor. L’observació del cel ha sigut delegada a telescopis orbitants que s’encarreguen de realitzar milers de fotografies del cosmos que posteriorment s’encaixaran per formar el mapa de l’espai. Aquest procés totalment mecanitzat produeix aberracions i errors d’encaix. Les imatges resultants ens mostres universos alternatius (o alternatives a l’univers) que serveixen tant com a metàfora com a descripció literal de l’univers digital.

Les noves tecnologies, ampliant els nostres horitzons de visió, ens fan veure el caràcter opriment d’un món format per substituts digitals, que s’apinyen i es retallen en el marc de les nostres pantalles, desconnectats dels seus referents. La falta de vincle clar entre significat i significant genera un diàleg suspès en el buit. Un buit dens que ens submergeix en un oceà d’imatges infinites. L’espai i la clausura.

Cosmograma consta de dues sèries d’imatges: una, formada per imatges extretes de Google Sky (que recull imatges de la NASA, l’Sloan Digital Sky Survey i el Telescopi Hubble) i que presenten errors visuals. L’altre, imatges fotogràfiques realitzades sota el mar simulant l’univers. Aquest univers fictici evoca el cosmos, així com també l’oceà digital, la desorientació i la pèrdua de context semiòtic. L’espai i la caiguda.

@